24 de gener del 2017

Esperança

Pintura d'Edward Hopper, Soir bleu

En Folquet de Neu està fumut. Des que es va dissoldre el seu grup de rock on feia de bateria, no fa altra cosa que deambular com ànima en pena. Diu que vol està sol però jo no m'ho crec. Si no és per fer-se veure, com és que es vesteix d'aquesta manera tan estrafolària? Ben plantat i rialler com era, les portava totes de cap. Fins i tot la meva germana Clara, la que tothom coneix per Dulcinea, sospira per ell. Pobra, ha fugit lluny, ben lluny, per tal d'oblidar-lo. I en Floquet a les boires, no s'adona de res. Potser si el convido a passar uns dies a ca la meva tia de Califòrnia i allà... Narcisista com és, li puc dir que vull pintar-li un retrat. 

Aquesta és la meva tercera contribució a Relats conjunts.

10 comentaris:

  1. L'altre punt de vista, que macos queden els dos relats paral·lels. Si ens escoltèssim més, la gent, a vegades les peces encaixarien...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els altres saben més de nosaltres del que nosaltres ens creiem. Si en ho proposem podem fer més del que fem pels altres.

      Elimina
  2. A Califòrnia podrà muntar un grup de rock and roll beach, i tornar a repicar timbals i platerets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ell no ho sap però algú l'espera a la costa de Califòrnia.

      Elimina
  3. Segur que estarà encantat que li facis un retrat, així quedarà per a la posteritat...

    ResponElimina
  4. brillant ! en fas un diàleg entre relats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. He agafat idees d'altres relats. Podem fer-ho, és ficció.

      Elimina
  5. A vegades quan més lluny fuges, més difícil és d'oblidar, però la idea de pintar-lo pot donar resultat, els músics de rock solen ser creidos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, cal conèixer a l'altre per saber per on s'ha d'entrar.

      Elimina